Totes... les carícies que ens em donat. Tot... l'amor que ens hem otorgat sense demanar resposta, cada somriure, cada petó. Petó... que ens donem quan callem una paraula d'amor, paraules i cites d'estimació quan contenim l'ansia de unir de nou els nostres llavis, parant amb aquesta màgia... els llímits del temps.
Has tocat el meu cor i no t'has cremat.
Mirat a l'interior de l'ànima i m'has estimat.
Escoltat el més profund dels meus pensaments i no t'has espantat.
Què he de fer per tú ara, meu estimat?
Si te'n vas l'interior tremola,
si t'allunyes massa de mi....
Si te'n vas les meves mans i cames es mouen soles, sóc una nina indefensa amb engranatges que grinyolen...
si t'allunyes... no ho vui dir.
Si te'n vas torno a ser la nineta de drap. Llençada sota la pluja, amb un riu pigmentat a la vora dels ulls. Semblen ben bé llàgrimes però... què pot sentir una nineta de drap..?
Per això, si t'allunyes... serà la meva fi.
Eternament el tot... és el que ens rodeja. És el temps, és l'espai, és l'eséncia i és la màgia de la creació no mental de tot el que coneixem. Del passat. Del que vindrà. Del que vivim.
El tot... ets tú.
Diví i etern, gran i petit, indefens i valerós. Creador, pensador, apassionat i terrenal; alçat i profund. Intemporal. Mestre... i alumne. Líder suprem i humil aprenent.
Amor és el tot.... tú ets l'amor.
Sempre al teu costat.
