La existència de vegades... et reserva dolors inimaginables, a cada milímetre de la pell.
La recorren, cautelosos, com si volent preservar aquest calfred letal, així com àligues mitológiques... que et devoren i deixen viure un dia més.
No puc parlar, ni tan sols puc respirar. Ulls, netegeu llàgrimes sanguinolentes. Mans, abandoneu satírica tremolor. Respiració agitada... torna a la remor.
Sisplau, imploro, sisplau, torno a plorar.
Et prego, inclino, mostro la debilitat; perquè fatigada, humana inconclosa, acullis la meva ànima amb amor i la cuidis... només per aquesta nit.
Mentres espero la teva resposta, una llança enverinada s'em clava al pit. Ja no puc respirar. Punyent, dolorosa, cremant i horrorosa flameja cap a dins. El verí s'extén pel meu cos, el coll comença a palpitar. Aixeco la mirada, incrédula. La crueldat siempre mostra nova cara abans de deixar-me marxar... Ja no deixo de plorar.
